Capítol TDA-25

🕓 43 minuts

L'hivern de 1975 Carme Riera entrà, indecisa, a la seu de l'editorial Laia de Barcelona. El seu amic, i també escriptor mallorquí, Guillem Frontera l'havia convençut que aquells relats que havia compilat sota el títol Te deix, amor, la mar com a penyora, representaven una glopada d'aire fresc en un panorama literari que resistia després de quatre dècades de dictadura. La primera resposta de l'editor no fou tan positiva: els llegiria, però era millor que no es fes il·lusions perquè publicar contes era molt difícil. Tres setmanes després, el telèfon de Riera sonà de manera sorollosa: les seves narracions no només havien agradat sinó que ja anaven camí de l'impremta. Aquell Sant Jordi, la jove professora de llengua i literatura acabà asseguda per primera vegada entre els escriptors que signaven llibres. Ella, però, només en signà un a un jove, la cara del qual, diu, encara seria capaç de reconèixer. Després d'aquell inici trontollós, l'èxit fou immediat. Els 2.000 exemplars publicats s'exhauriren en dos mesos. La següent tirada de 5.000 tampoc no bastà, i Te deix, amor, la mar com a penyora continuà imprimint-se fins assolir les vint-i-una edicions. Era l'apoteòsica irrupció en el món literari d'una autora considerada per la crítica com una enfant terrible. Una outsider que dedicava el seu llibre 'als que es passegen del braç de l'anormalitat, als difícils, als isolats'. Als anomenats 'pervertits'. Molt prest el nom de Carme Riera destacà en una nova onada d'escriptores femenines que s'obria pas en un sector copat pels homes i que, en les acaballes del franquisme, gaudia per primera vegada d'un mercat lector en llengua catalana. Una veu intimista, transgressora i tremendament lliure que posava sobre la taula temes com la violència de gènere, l'amor lèsbic o el desig femení. La seva obra i el seu compromís polític –'jo anava més a les manifestacions que a la discoteca Bocaccio', reconeix- es conjugaren de forma magistral per lluitar contra tots els tabús socials.